Presa de pèl!

Dels equips que estem lluitant per pujar som el que més empats ha aconseguit, 9 concretament. Ja és hora que algú ho digui en veu alta: la lliga dels 3 punts és un autèntic frau. I no vull semblar un ploramiques després de perdre al camp del Martorell, però ja fa temps que això em roda pel cap. Antigament, quan n’hi havia 2 en joc, si el matx acabava amb empat tots dos conjunts se’ls repartien. I ara? Si s’empata els equips reben un punt cadascú, però… i l’altre qui se’l queda? Què no n’hi ha 3 en joc? Doncs si n’hi ha 3 en joc s’han de distribuir d’alguna manera i no robar-los. L’altre dia un cosí meu, en Llucià, va trucar a la Federació (cliqueu sobre la paraula subratllada per escoltar-ho) denunciat aquesta estafa i els va dir que amb els punts que aquest organisme es queda, al final de la temporada els podria repartir aplicant diversos criteris: premiant als equips més esportius, als que tinguin l’estadi reformat més recentment o als que tinguin els vestidors més nets. Tan me fot, que s’ho muntin com vulguin, però que tornin als clubs allò que és seu!

Els follets

La sort existeix tal i com ha quedat palès aquest migdia. Això sí, l’has de captivar, has de flirtejar-hi, sinó res de res. Nosaltres coquetegem amb la sort des de fa setmanes i com que som uns seductors insistents avui ens ha correspost.
Exactament el mateix passa a l’inversa, amb el desgraciat. Vas temptant l’infortuni i al final et captura en una de les seves teranyines de la que si intentes fugir sense seny, encara t’hi enredes més i n’ets més presoner.
El gol en pròpia porta del Pubilla Cases al minut 96 que ens ha donat la victòria és una prova excel·lent per comprovar com els follets matisen les nostres vides. Sí, és només un matís, però depenent de la teva dinàmica et pot portar a la glòria o condemnar a la frustració. Nosaltres som al cantó guanyador.

Vainilla! Nata!! Cooco!!!

Sóm uns autèntics desconsiderats. Anem a casa d’en Josep Maria Gené i li fotem la dona, els quadres, la vaixella de porcellana i totes les joies. I és que els 5 gols que li hem clavat equival a aquest espoli metafòric. Això sí, l’única cosa que agreuja el nostre saqueig és que els hem donat una lliçó magistral de futbol. Però...ara que ho penso... això també és una putada pel pobre Josep Maria que se suposa que és una eminència en la docència futbolística. Estic segur que després de veure el Catllar, molts pares donaran de baixa els seus fills i ens sol·licitaran ingressar al nostre futbol base.
Davant aquest panorama tan poc prometedor, encara veig en Gené obrint un xiringuito de gelats a una cala de la costa catalana per compensar la fallida, per culpa nostra, del seu negoci.

Millor sol que...

Està bé això d’anar tercers en solitari. De vegades, compartir és negatiu i té efectes secundaris. Per exemple, a qui no li ha passat mai haver de compartir una fondue en un sopar amb uns pseudo-desconeguts que, a més, presenten una higènie dubtosa? Vinga, tots allà menjant el formatge fos barrejat amb les bavalles d’uns individus que no saps d’on han sortit! També és molt feixuc quan al tren o a l’autobús se t’asseu un individu que desprèn una intensa fortor a brut. El tens allà al teu costat i no saps com posar-t’hi per no caure desplomat.
Al futbol passa el mateix que en els casos anteriors: compartir és sinònim de malestar. Si ets tercer, millor estar sol perquè sinó estàs més pendent del teu company de posició que del segon i llavors és més fàcil que acabis quart o cinquè que segon o primer. Nosatres som dels que mirem endavant. Martorell, prepara’t!