Tooornaaa, a casa tooornaaa, per Nadal!

Com si fóssim els del torró “El Almendro” hem tornat per Nadal i per partida doble: d’una banda a casa i de l’altra a nivell esportiu. Bé, esportivament parlant no és que haguéssim marxat del tot, sinó que tan sols hem estat 15 dies fora... Però mira, tu, ens hi tornem a posar i esmicolem un dels històrics del futbol català. Qui ho hagués dit això quan fa pocs anys jugàvem amb els de la Riera i companyia? Amb tots els respectes, eh..., però ara cadascú està al seu lloc.
El que sí era necessari per l’equip era retornar al nostre camp. Si ho haguéssim fet abans potser ara ocuparíem la zona d’ascens, però com que les obres les ha fet el mateix despatx d’arquitectes que està construint la Sagrada Família, els homes no tenien molta pressa.
Sigui com sigui, el que està clar és que els aficionats del Catllar passarem els millors Nadals de la nostra història. Així que gaudiu-lo i abuseu de tots els vicis que aquestes festes us ofereix.

Un altre fatxenda

L’àrbitre ens ha tornat a pispar el partit tot i que aquesta vegada el justicier de l’escopinada (afortunadament recuperat) no ha fet gala del seu do. El col·legiat ha pogut abandonar tranquil·lament el camp. I és que el públic del Roquetenc gairebé l’ha acomiadat fent-li el passadís d'honor perquè les tres faltes que han significat els gols d’ells se les ha tret de la butxaca.
Al final del matx en Joan Riera ha intentat demanar-li explicacions, però ell s’hi ha negat en rodó mostrant una fatxenderia més insultant que la de la Ministra Álvarez. Entre d’altres coses li ha dit que ell posseïa dos carreres i que no tenia per què justificar la seva actuació... El que no sabem és si les carreres són universitàries o de sacs.

Ens comencen a agafar mania, així que diumenge que ve no estaria gens malament que l’àrbitre de torn el rebéssim amb una forta ovació i amb una bona panera perquè passi un bon Nadal...

Salivada letal

La família del Catllar està vivint uns moments dramàtics. No per la derrota d’ahir, no, sinó per l’estat de salut d’un aficionat. Desconec el seu nom però es tracta de l’individu que al final del partit va clavar a l’àrbitre una de les escopinades més grans de la història. El subjecte en qüestió va deixar anar una salivada de 3 litres que el va deixar totalment deshidratat. Actualment els serveis metges de l’hospital de Santa Tecla el tenen connectat a 4 dipòsits de sèrum per mirar que recuperi tot el líquid perdut. A veure si se’n surt.
Sigui com sigui no està bé que actuem així per més que ens robin el matx i en cas que l’home de l’escopinada es recuperi jo el deixaria sense entrar al camp durant uns quanta partits. Seria millor que el contractés la Generalitat perquè regenerés els pantans secs de Catalunya...

Fem país i equip!

N’hi ha que només parlen i després no prediquen amb l’exemple. Oi que vivim a la societat de la diversitat? Doncs a donar exemple com hem fet nosaltres fitxant un negre, el primer en tota la història de l’entitat. Dic negre perquè no entenc aquells que diuen “de color”. A quin color es refereixen? Al blanc? Al negre? Al groc? Collons si és negre per què negar-li aquest qualificatiu?
De tota manera sigui quin sigui el color de la seva pell el que de debò importa és la seva qualitat com a futbolista i em diuen que és indiscutible. Es diu Angel Fulla i els que el coneixen m’asseguren que ens donarà molts migdies de glòria. És ràpid com en Carl Lewis, fort com en Míster-T i amb el mateix instint de gol que l’Etoo. Tota una joia. Això sí, també m’han advertit que segurament no durarà massa a les nostres files perquè ens el fotaran. Així doncs que la directiva prengui nota i faci alguna cosa perquè qui vingui a buscar-lo ens deixi alguns bitllets a la caixa. Mentrestant gaudim-lo!
Benvingut Angel! O millor dit Fulla que és com li agrada que li diguin.

Gran Reserva D.O. "El Catllar"

En Joan Riera és un crack. Habitualment els entrenadors fonen les seves estrelles i després les supleixen amb uns reserves que estan desmotivats i emprenyats perquè no juguen i que diuen “ sí, ara que corri ton pare.” El resultat és que aquests suplents no els dona la gana donar la talla mentre que a les estrelles se’ls puja l’ego pensant que sense ells l’equip no rutlla.
En Joan, en canvi, ha capgirat aquest cercle viciós. Ha obligat a les figures a simular unes lesions que en realitat no existeixen amb l'objectiu d'apartar-los de l’equip sense que ningú s’estranyi. Com que estem a principis de temporada, els reserves s’estan menjant l’herba, la sorra i fins i tot les línies de calç per fer-se valer. El resultat és doblement positiu: d’una banda ja portem 9 jornades consecutives sense perdre i de l’altra que els Manolín, Tudelas, Rosados...quan es recuperin de les seves “lesions” saben que seguiran sent necessaris però no imprescindibles. Chapeau Joan!

Qui ha trepitjat la merda?

Està clar que algú ens està fent un mal d’ull perquè no és normal que es segueixin lesionant jugadors. Ja tremolo per veure que té en Tudela però la cosa no pinta gens bé...

Estic intentant contactar amb l’Aramis Fuster o en Carlos Jesús (alias Christopher) perquè acabin amb aquest malson però abans no els trobi hauríem de seguir un pla de xoc. De cara al proper partit, tots amb alls a les butxaques, un crucifix i una mongeta dins els mitjons i qui trepitgi una merda que s’oblidi d’entrar al camp. Bé, excepte si és el senyor alcalde que és l’únic que ens porta bona sort. Ara més que mai necessitem aquest bon home i no estaria gens malament que acompanyés en Tudela a fer-se les proves mèdiques perquè no tingui res greu. Faci-ho senyor alcalde! Sabem que sempre ha estat amb l’equip i ara té una nova ocasió per ratificar la seva bona, que dic bona, boníssima, que dic boníssima, excel·lent, que dic excel·lent, sublim predisposició respecte el nostre club!

Pocs però valents!

Les baixes que anem acumulant ja comencen a ser preocupants. Cada jornada es lesiona un jugador diferent i si seguim a aquest ritme, el vestidor de l’equip acabarà estant més desert que les andanes de RENFE de Barcelona. La sort que tenim engany és que l’equip té orgull i per això estem a tocar dels llocs d’ascens. Els futbolistes del Catllar s’ho creuen, es creixen i van pel món amb la seguretat que dona el treball ben fet.
De tota manera ja cal que anem fent un raconet en els nostres estalvis perquè l’any que ve, a banda d’estar a primera catalana, el club plantejarà una derrama per cobrir la prima de l’agència d’assegurances dels jugadors. I és que el pobre desgraciat que la va contractar amb nosaltres està a punt de fer fallida.

Un talismà desganat

L’alcalde s’ha degut sentir molt fotut per haver vingut a veure el Catllar. Segurament no ha pogut aconseguir el viatge desitjat pel cap de setmana. També és probable que el vermout i la posterior costellada amb els amics se li hagi anat enlaire. O potser simplement ha tingut un mal dia a casa. El cas és que a l’home se l’ha vist totalment enfonsat i abatut per haver d’omplir el seu temps lliure presenciant un partit de l’equip del poble que governa...

És una llàstima que no vingui més sovint ja que ens porta sort. De tota manera estem d'enhorabona. I és que, malgrat que el seu promig d’assistència és d’un partit per temporada, enguany en veurà un mínim de dos perquè suposo que la cinta de la inauguració de les reformes de l’estadi la tallarà ell i no tindrà la temptació de fugir just abans del partit...

Futbito

El partit d’avui m’ha recordat la meva joventut als bars més sòrdids del tarragonès. Ho dic per les mides del camp del Sitges, que són molt semblants a les dels futbolins que funcionaven amb monedes de 5 pessetes. L’única diferència que he trobat és la mobilitat dels futbolistes, especialment els del Catllar. Han corregut com llebres i han lluitat com lleons. I en Rosado? Collons en Rosado! Dos gols i l’assistència del tercer! De tota manera els terrenys de joc així s’haurien de reservar per les nenes i els veterans, però no pel futbol amateur perquè es perd espectacle. Això sí, la gola d’en Riera ho ha agraït ja que amb un to de veu normal s’ha pogut comunicar amb tots els jugadors, fossin on fossin.
M’imagino aquests dels Sitges quan vinguin al nostre camp a la segona volta. Ja poden anar comprant ampolles d’oxigen i grans dosi d’EPO...

Això és un directiu!

Tots els col·lectius necessiten un màrtir i nosaltres ja l’hem trobat: el secretari del club. Aquest bon home ha intentat evitar la batalla campal que s’ha produït a la graderia convencent els seguidors més exaltats i ho ha pagat amb uns quants punts de sutura, un parell d’hematomes a la cara i un disgust dels que nos s’obliden en dos dies.
Tot per a res perquè l’home no ha aconseguit el seu propòsit. A les graderies ha acabat passant de tot: individus caient escales avall, cops de puny a tort i a dret, mobiliari destrossat i un llarg etcètera de fets lamentables. I tot per una colla de bàrbars de l’Iberiana que han vingut a buscar raons.
Des d’aquest espai proposo que la cinta de la remodelació del camp la talli el secretari i que se li posi una placa en un lloc destacat per deixar constància de la seva valent actuació.

Notícia bomba: hem fitxat en Rosado!!!

És el Romàrio del futbol català! Si fos músic seria Beethoven, si fós actor en Marlon Brando, si fos arquitecte en Norman Foster i si fos polític seria en...en...mmm...tan se val no és polític cony! És un gran entre els grans i prou! Catllarencs: afineu les vostres goles, que amb “Rosado, el gol esta asegurado!!”

Botero, Botero...

Els nostres jugadors van donar la talla aixecant dues vegades el matx i van aconseguir un valuós empat. En acabat, es van dutxar amb la satisfacció que dóna haver fet la feina ben feta al mateix temps que desitjaven arribar a l’autocar per deixar-se caure damunt els seients i fer un mos. La sorpresa desagradable que van tenir va arribar quan el vehicle va arrencar i esperaven rebre el menjar. Van sentir unes paraules molt desagradables del meu cosí, en Botero II: “collons, m’he deixat els entrepans al poble!” Us podeu imaginar com van ser els 100 quilòmetres entre Sant Feliu i el Catllar...Els jugadors no van parar de mossegar-se les ungles mentre que els més afortunats van poder degustar algun xiclet!
Sort va estar en Botero II que cap futbolista li clavés una mossegada per desastre i despistat! Sempre ho ha estat.

Tot un cavaller

Qui ha dit que el futbol és un esport de mercenaris i que els jugadors no tenen sentiments? La prova que desmenteix aquest tòpic la trobem amb en Kiko. Aquest bon jan ens ha pagat tot el carinyo i el bon tracte que li vam dispensar l’any passat fent-se el tercer gol en pròpia porta. L’home ha hagut de dissimular una mica fent veure que el sol li impedia de veure la pilota, però no ha dubtat ni un sol moment en entrar dins la porteria ell amb la pilota en un moment en el que el Cambrils ens estava apretant de debò. D’això se’n diu ser un senyor i una persona agraïda.
Enviaré el vídeo a Hollywood perquè li concedeixin l'Oscar a la millor interpretació de l’any. Se’l mereix!