A punt de rebentar

L’apassionant final de lliga que s’està gestant ha fet estralls al meu cos. Quan ha acabat el partit i m’ha arribat la notícia que el Martorell havia perdut m’he començat a sentir dèbil i atordit, així que del camp de l’Horta he anat directament a les urgències de la Vall d’Hebrón on m’han fet una exhaustiva revisió mèdica. M’han trobat de tot. La pressió la tinc totalment descompensada, pateixo taquicàrdia, la migranya és insuportable, l’excés de nervis han revitalitzat les almorranes que fins ara tenia controlades, acidesa d’estómac (no puc dominar les nombroses ventositats que deixo anar), insuficiència renal (pixo de color verd). Fins i tot han avisat l’equip de psiquiatres perquè pensaven que tenia al·lucinacions quan no parava de cridar “a primera catalana, l’any que ve jugarem a primera catalana!” Em prenien per foll i volien sedar-me i vestir-me amb una camisa de força fins que els he ensenyat la classificació.... En fi, que no m’he deixat ingressar malgrat l’estat precari de la meva salut. I és que penso aguantar fins a veure el nostre ascens. Després ja m’ocuparé del meu cos. Primer, allò que és més important.

No hi sóc

De tant en tant m’escapo un cap de setmana per desconnectar de la vida del poble i del futbol. Actualment sóc a Benidorm gaudint del sol, la platja, els cocktails i d’alguna que altra vídua amb ganes de reviure velles sensacions... Així que em permetreu que avui no parli del nostre equip; de fet no vull ni saber què ha fet. El cervell de les persones necessita petits parèntesi per mantenir la frescor i això és el que he fet aprofitant el Pont i l’oferta de viatge de l’IMSERSO.

Quan torni demà passat ja em posaré al corrent de tot. A més, amb la dinàmica que portem no haig de patir pel bon resultat que de ben segur haurem aconseguit.

Presa de pèl!

Dels equips que estem lluitant per pujar som el que més empats ha aconseguit, 9 concretament. Ja és hora que algú ho digui en veu alta: la lliga dels 3 punts és un autèntic frau. I no vull semblar un ploramiques després de perdre al camp del Martorell, però ja fa temps que això em roda pel cap. Antigament, quan n’hi havia 2 en joc, si el matx acabava amb empat tots dos conjunts se’ls repartien. I ara? Si s’empata els equips reben un punt cadascú, però… i l’altre qui se’l queda? Què no n’hi ha 3 en joc? Doncs si n’hi ha 3 en joc s’han de distribuir d’alguna manera i no robar-los. L’altre dia un cosí meu, en Llucià, va trucar a la Federació (cliqueu sobre la paraula subratllada per escoltar-ho) denunciat aquesta estafa i els va dir que amb els punts que aquest organisme es queda, al final de la temporada els podria repartir aplicant diversos criteris: premiant als equips més esportius, als que tinguin l’estadi reformat més recentment o als que tinguin els vestidors més nets. Tan me fot, que s’ho muntin com vulguin, però que tornin als clubs allò que és seu!

Els follets

La sort existeix tal i com ha quedat palès aquest migdia. Això sí, l’has de captivar, has de flirtejar-hi, sinó res de res. Nosaltres coquetegem amb la sort des de fa setmanes i com que som uns seductors insistents avui ens ha correspost.
Exactament el mateix passa a l’inversa, amb el desgraciat. Vas temptant l’infortuni i al final et captura en una de les seves teranyines de la que si intentes fugir sense seny, encara t’hi enredes més i n’ets més presoner.
El gol en pròpia porta del Pubilla Cases al minut 96 que ens ha donat la victòria és una prova excel·lent per comprovar com els follets matisen les nostres vides. Sí, és només un matís, però depenent de la teva dinàmica et pot portar a la glòria o condemnar a la frustració. Nosaltres som al cantó guanyador.

Vainilla! Nata!! Cooco!!!

Sóm uns autèntics desconsiderats. Anem a casa d’en Josep Maria Gené i li fotem la dona, els quadres, la vaixella de porcellana i totes les joies. I és que els 5 gols que li hem clavat equival a aquest espoli metafòric. Això sí, l’única cosa que agreuja el nostre saqueig és que els hem donat una lliçó magistral de futbol. Però...ara que ho penso... això també és una putada pel pobre Josep Maria que se suposa que és una eminència en la docència futbolística. Estic segur que després de veure el Catllar, molts pares donaran de baixa els seus fills i ens sol·licitaran ingressar al nostre futbol base.
Davant aquest panorama tan poc prometedor, encara veig en Gené obrint un xiringuito de gelats a una cala de la costa catalana per compensar la fallida, per culpa nostra, del seu negoci.

Millor sol que...

Està bé això d’anar tercers en solitari. De vegades, compartir és negatiu i té efectes secundaris. Per exemple, a qui no li ha passat mai haver de compartir una fondue en un sopar amb uns pseudo-desconeguts que, a més, presenten una higènie dubtosa? Vinga, tots allà menjant el formatge fos barrejat amb les bavalles d’uns individus que no saps d’on han sortit! També és molt feixuc quan al tren o a l’autobús se t’asseu un individu que desprèn una intensa fortor a brut. El tens allà al teu costat i no saps com posar-t’hi per no caure desplomat.
Al futbol passa el mateix que en els casos anteriors: compartir és sinònim de malestar. Si ets tercer, millor estar sol perquè sinó estàs més pendent del teu company de posició que del segon i llavors és més fàcil que acabis quart o cinquè que segon o primer. Nosatres som dels que mirem endavant. Martorell, prepara’t!

Un històric de veritat!

M’agrada el Sants. És una d’aquelles entitats que saben mantenir la tradició tal i com ho demostra el seu terreny de joc. I és que la sorra és la mateixa en la que van desembarcar els fenicis al segle IV a.c. Per què renovar-la o posar-hi gesta artificial? A més, amb aquesta superfície el joc guanya vistositat i emoció: rebots inesperats, pilotes que perden velocitat de forma inesperada, per no parlar del sobreesforç que han de fer els futbolistes. Això sí que és suar la samarreta! Però no només hi ha beneficis pels titulars, els jugadors suplents també han pogut treure profit de la superfície fent castells de sorra a la banqueta. M’agrada el Sants.